El passat estiu de 1999 es va assecar la Bassa de Capellades a causa d’una sobreexplotació continuada i impune (denunciada reiteradament des de 1985 per diverses associacions de la zona) de l’aqüífer Carme- Capellades, protegit per llei segons el Decret 328/1988 (protecció que mai no s’ha realitzat). Aquest fet va fer saltar l’alarma a Capellades per dos motius: s’havia ferit l’orgull capelladí i es feia palès que l’aqüífer agonitzava. L’arrogància, la prepotència i l’aire de superioritat que històricament algunes vegades hem demostrat els capelladins sobre qualsevol cosa relacionada amb l’aigua, l’hem pagada amb escreix amb la mala gestió i falta de previsió dels nostres governants (tant de la Generalitat com de l’Ajuntament). Val a dir, però, que gràcies a la pressió i la denúnica ciutadana i de diferents partits polítics, així com a la bona predisposició dels actuals conseller de Medi Ambient i presidenta de l’ACA, un any després d’haver saltat l’alarma, la Generalitat sembla ha començat a posar cert ordre al desgavell històric de l’aqüífer Carme-Capellades (s’ha admès que hi ha atorgades concessions d’aigua per un total de 20,9 Hm3 l’any, quan l’aqüífer té uns recursos totals mitjans aprofitables de només 17,7; s’ha iniciat el procés de declaració de sobreexplotació de l’aqüífer Carme-Capellades; s’ha aprovat la portada d’aigua de l’eix Ter-Llobregat fins a Igualada per tal de garantir el subministrament d’aigua present i futur; comença a haver-hi certa transparència informativa i comunicació directa amb el ciutadà, etc.). Totes aquestes expectatives fan que es tingui certa esperança que s’aconsegueixi posar ordre en tot aquest desori, tot i les reticències i objeccions de l’alcalde d’Igualada.
Amb l’Ajuntament de Capellades succeeix tot el contrari que amb la Generalitat. S’entesta a voler fer veure garses per perdius als vilatans de Capellades, només tenint com a fita amorosir l’orgull capelladí ferit, ideant des d’una Bassa artificial (projecte que va haver de retirar davant el munt d’al.legacions i denúncies que es van presentar), fins a la construcció d’un pou al bell mig del brollador natural (pou que a més d’inútil, tal com s’ha demostrat, és totalment il.legal i una «barbaritat» segons tots els tècnics que l’han vist, que llença aigua quan hi ha abundància, i no en surt ni gota quan hi ha sequera). Un any després del desastre, encara no ha estat capaç de fer un mínim condicionament de l’entorn de la Bassa, incomplint sistemàticament els compromisos adquirits amb la ciutadania (que han estat verbals i ja se sap que se’ls emporta el vent): no s’ha soterrat del tub d’aigua de la Comunitat de Regants Molí de la Vila que va per sobre la vorera (més d’un ja s’hi ha fet mal); no s’ha retirat la rampa de terra de l’extrem de la Bassa; no s’ha fet ni un pas per tapar o posar una vàlvula reguladora al pou il.legal del mig del brollador natural; no s’han acabat d’arreglar les parets del recinte; es deixa que la brutícia gairebé tapi la poca aigua que hi ha a la Bassa; els peixos no es protegeixen adequadament, car no són autòctons, segons diuen, i ja es poden morir, i davant les protestes ciutadanes els treuen de la Bassa (com diuen en castellà, «ojos que no ven, corazón que no siente») i els posen en una cambra fosca de davant del Molí Paperer, amb un pam d’aigua, sense alimentar-los, com si fossin condemnats només pel fet de no ser autòctons; i un llarg etcètera que inclou molts altres aspectes relacionats amb el cicle de l’aigua, que ja hi haurà temps d’anar desgranant. Com va dir un savi, «els pobles tenen els governants que es mereixen».
