Escric aquestes 4 ratlles en calent.
Acabo de veure el reportatge de TV3 del programa "Sense ficció" per internet, al 3alacarta.
Dura gairebé una hora i mitja, que m'ha passat volant.
Haig de confessar que "Adéu, Espanya?" m'ha fet emocionar, gairebé plorar.
I no pas de riure.
De pena, d'impotència, de ràbia, d'amargor, de ..., no sé de què.
Estimo el meu país, Catalunya.
Estimo la meva terra, la seva cultura, la seva llengua, el seu paisatge, la seva gent.
No em sé imaginar néixer, viure i morir en un altre lloc, tot i que en aquesta vida un no sap mai quantes voltes donarà.
I el que planteja "Adéu, Espanya?" és una evidència per mi del tot "evident". Ningú hauria de dubtar de les nostres possibilitats, de les nostres necessitats, del nostre destí com a poble.
No puc pair que Dinamarca no tingui cap inconvenient i fins i tot ajudi a la secessió de Groenlàndia (rica en minerals, petroli i gas per explotar), que el Canadà no es "trenquin les vestidures" quan el Quebec convoca un referèndum cada cop que li convé per arribar algun dia a la independència, o que al Regne Unit ningú "escupi foc pels queixals" quan des d'Escòcia es planteja el fet separatista.
Com bé diuen, "Spain is different". I tant "different" !!
A Espanya, només sentir "cataluña", ja vomiten tots els seus tics franquistes i dictatorials.
Els tenen tant arrelats, que fins i tot la "Constitución" va heretar allò de "una, grande y libre", i en cas que algú (com nosaltres, els catalans, o els bascos), volgués separar-se, pacíficament i democràtica, l'exèrcit té l'oblicació c o n s t i t u c i o n a l d'evitar-ho.
Estem ben arreglats.
Que potser els catalans quan ens maltracten no plorem ? que potser si ens fan pessigolles no riem ? o quan ens punxen no treiem sang ?
Doncs sí, però no.
Si això ens passa individualment és del tot cert.
Fins i tot ens rebel·lem, reclamem un canvi, ho denunciem a qui ens pot ajudar. Com tothom.
Ara bé, quan això ens passa col·lectivament no.
Fins ara.
Amb 40 anys de dictadura, més els 30 de monarquia parlamentària (democràcia?), ens han donat pel davant, pel darrera, ens han enganyat ("prometo apoyar el estatut que apruebe el Parlament de Cataluña"), ens han escopit a la cara ("Cataluña pertenece a España por derecho de conquista"), es riuen de nosaltres (passen "el cepillo" als estatuts o els denuncien al Tribunal Constitucional, quan d'altres de "calcats" no hi posen cap pega), no ens retornen el que ens guanyem amb la nostra feina, ens dessagnen econòmicament i maltracten fiscalment (dèficit de la balança fiscal), ens envaeixen culturalment, ens sub-desenvolupen amb manca d'infraestructures, ens incomuniquen amb Europa, impedeixen que la nostra llengua progressi i s'equipari a la seva, i un llarg etcètera.
Però no passa res.
Espanya, emparada amb una Constitució hereva del franquisme, no ha permès, ni permet, ni permetrà, no ja la secessió o independència de Catalunya, ni tan sols que això es plantegi.
El dret fonamental de l'autodeterminació dels pobles, és per Espanya, el mateix que per al Tribunal de la Santa Inquisició van ser les teories de Galileu i Copèrnic.
Però, tal com va dir Galileu a l'acceptar la condemna de la "Santa Inquisició", "Ma, eppur si muove", i, i tant que es mou.
El moviment per l'autodeterminació de Catalunya, es mou.
I ni el govern espanyol, ni la Constitució, ni ningú, podrà evitar que, si el poble català vol, Catalunya esdevingui un Estat de ple dret dins la Comunitat Europea. O fora, com van demanar els groenlandesos.
Quin és el gran problema?
¿La patria? ¿el pueblo español? ¿el derecho de conquista? ¿La Constitución?
NO !!
El problema són els diners. És econòmic.
Si Espanya es deixa perdre la seva principal font d'ingressos, qui els mantindrà?
Si fóssim pobres, si haguessin d'abocar el sac per treure'ns de la misèria, probablement ja ens haurien dit "iros, que ya tardáis". Però sense les ajudes que Dinamarca està donant a Groenlàndia, evidentment.
I el mateix problema tenen els bascos. Però no tant. Per què?
Perquè ells ja remenen els seus quartos. Ells tenen el concert econòmic que els permet decidir i fer el que ells creuen més necessari. I no pas Madrid com en el nostre cas.
I per això, en els darrers 30 anys, el creixement econòmic, de benestar social, i d'infraestructures, ha estat més important al País Basc que no pas a Catalunya.
Molt més important.
Catalunya ha hagut d'estar sempre pidolant a Madrid.
Des del President Pujol fins al Montilla. Sempre pidolant.
I què hem aconseguit? Poca cosa. Per anar fent, però no per avançar.
En fi.
Podria escriure molt més. Però molt més.`
Animar-vos a que us mireu, si encara no l'heu vist, el documental, reportatge, o com volgueu dir-ni, de TV3, "Adéu, Espanya?".
Ús el recomano sincerament.
Com bé diuen, "Spain is different". I tant "different" !!
A Espanya, només sentir "cataluña", ja vomiten tots els seus tics franquistes i dictatorials.
Els tenen tant arrelats, que fins i tot la "Constitución" va heretar allò de "una, grande y libre", i en cas que algú (com nosaltres, els catalans, o els bascos), volgués separar-se, pacíficament i democràtica, l'exèrcit té l'oblicació c o n s t i t u c i o n a l d'evitar-ho.
Estem ben arreglats.
Que potser els catalans quan ens maltracten no plorem ? que potser si ens fan pessigolles no riem ? o quan ens punxen no treiem sang ?
Doncs sí, però no.
Si això ens passa individualment és del tot cert.
Fins i tot ens rebel·lem, reclamem un canvi, ho denunciem a qui ens pot ajudar. Com tothom.
Ara bé, quan això ens passa col·lectivament no.
Fins ara.
Amb 40 anys de dictadura, més els 30 de monarquia parlamentària (democràcia?), ens han donat pel davant, pel darrera, ens han enganyat ("prometo apoyar el estatut que apruebe el Parlament de Cataluña"), ens han escopit a la cara ("Cataluña pertenece a España por derecho de conquista"), es riuen de nosaltres (passen "el cepillo" als estatuts o els denuncien al Tribunal Constitucional, quan d'altres de "calcats" no hi posen cap pega), no ens retornen el que ens guanyem amb la nostra feina, ens dessagnen econòmicament i maltracten fiscalment (dèficit de la balança fiscal), ens envaeixen culturalment, ens sub-desenvolupen amb manca d'infraestructures, ens incomuniquen amb Europa, impedeixen que la nostra llengua progressi i s'equipari a la seva, i un llarg etcètera.
Però no passa res.
Espanya, emparada amb una Constitució hereva del franquisme, no ha permès, ni permet, ni permetrà, no ja la secessió o independència de Catalunya, ni tan sols que això es plantegi.
El dret fonamental de l'autodeterminació dels pobles, és per Espanya, el mateix que per al Tribunal de la Santa Inquisició van ser les teories de Galileu i Copèrnic.
Però, tal com va dir Galileu a l'acceptar la condemna de la "Santa Inquisició", "Ma, eppur si muove", i, i tant que es mou.
El moviment per l'autodeterminació de Catalunya, es mou.
I ni el govern espanyol, ni la Constitució, ni ningú, podrà evitar que, si el poble català vol, Catalunya esdevingui un Estat de ple dret dins la Comunitat Europea. O fora, com van demanar els groenlandesos.
Quin és el gran problema?
¿La patria? ¿el pueblo español? ¿el derecho de conquista? ¿La Constitución?
NO !!
El problema són els diners. És econòmic.
Si Espanya es deixa perdre la seva principal font d'ingressos, qui els mantindrà?
Si fóssim pobres, si haguessin d'abocar el sac per treure'ns de la misèria, probablement ja ens haurien dit "iros, que ya tardáis". Però sense les ajudes que Dinamarca està donant a Groenlàndia, evidentment.
I el mateix problema tenen els bascos. Però no tant. Per què?
Perquè ells ja remenen els seus quartos. Ells tenen el concert econòmic que els permet decidir i fer el que ells creuen més necessari. I no pas Madrid com en el nostre cas.
I per això, en els darrers 30 anys, el creixement econòmic, de benestar social, i d'infraestructures, ha estat més important al País Basc que no pas a Catalunya.
Molt més important.
Catalunya ha hagut d'estar sempre pidolant a Madrid.
Des del President Pujol fins al Montilla. Sempre pidolant.
I què hem aconseguit? Poca cosa. Per anar fent, però no per avançar.
En fi.
Podria escriure molt més. Però molt més.`
Animar-vos a que us mireu, si encara no l'heu vist, el documental, reportatge, o com volgueu dir-ni, de TV3, "Adéu, Espanya?".
Ús el recomano sincerament.
